El passat diumenge 14 de desembre es va celebrar la XI Marató d’Espadà. Les curses de muntanya de llarga distància tenen el seu puntet en el sentit de que ninguna té res a veure amb ninguna altra i que mai saps ben be com va el teu cos a respondre davant d’aquestes probes.
A les vuit i mitja del matí ja estavem tots els participans al poliesportiu de Sogorb, on tenia l’eixida la cursa. Control de xips i demés romansos i a les nou en punt pitada d’eixida. Uns cinc cents participans en aquesta edició.
Després d’atravessar la capital de l’Alt Palància eixim pel seu costat nord-oest en direcció a la font dels cinquanta xorros, tots contats..; un cop travessada la font comencem la pujada a Rascanya en direcció Vall d’Almonacid. Estem tots/es fresquets i hi han bones sensacions. En els primers kilòmetres ja van seleccionant-se grupets, Vicent Pobla, David Pobla i Albert van al capdavant tot i que David faria les voltes de fotògraf fins al kilòmetre 10 de la cursa, darrere Juan Carlos, Manu, i el grupet de Jordi, Roser i Paula.
Els punts de queviures són bastant complets i no et falta de res, per hidratar-se tens aigüa i una beguda isotònica (tipus “acuarius”), tot ho podies barrejar amb plàtans, dàtils, codony, galetes., etc.
Un cop superada la Vall d’Almonacid comencem un dur i llarg desnivell, on no sempre es pot córrer i on comença la primera selecció de corredors/es.
Apleguem al Alto del Bellido (km 15) i comencem una baixada cap el Barranc d’aigües negres, aquest tram és ben bonic, ens portarà al primer control oficial de la proba al km 21.
A partir d’ací comença el vertader calvari. La pujada fins el cim d’Espadà es tota vertical, uns tres kilòmetres que no tenen treva ninguna, tot cap amunt amb una pendent dura de collons.. Tothom s’agafa els abductors per compensar cadascuna de les passes que donen. Per a que es feu una idea de lo dur que es aquest tram pense que del kilòmetre 21 al 22 inverteix uns 18minuts…, duret, no?...
Un cop al cim d’Espadà foto de rigor, una ullada cap a la Mediterrània i els voltants i cap avall, agafant una sendera que ens conduirà en poc menys d’un kilòmetre fins el punt d’avituallament on teniem una borsa amb roba seca i altres remeis. Com que el meu genoll ja comença a renegar aprofite per posar-me un tensoplast, a vore si així el patiment minva una mica.
Ara fins Sogorb tot es prácticamente cap avall (llevat d’uns cinc cents metres al kilòmetre 35 on tenim que guanyar algo de desnivell). A partir del km 26 comence el meu patiment personal, amb el genoll fotut, els abductors que es revelen i sabedor de que queda encara una butifarra d’uns 16 kilòmetres, decideix agafar-me-ho amb filosofia, quan no puga córrer doncs caminaré i quan tinga que parar doncs m’aturaré. El tram abans d’Alfondeguilla ens porta per dins d’un barranc amb gran quantitat d’acuífers, sembla un paratge idílic.
Em passen molts corredors en aquest últim tram, cap problema, és el meu propi “via crucis” i ja tornaré un altre any a millorar temps i sensacions.
A la fi Vicent Pobla és el primer del nostre grup en aplegar a meta (a la fi primer de la seua categoria), tot seguit Juan Carlos, Albert, Manu, Jordi, Roser i Paula que completen una més que notable participació del Triesport Roquette en aquesta edició de la Marató d’Espadà. Us la recomane per a la propera edició, paga la pena.
