I ahí estàvem, Àngel, Fran, Raquel, Jordi, Roser, Consue i jo en la llínea d'eixida de la Quebranta i Maite Lázaro en la de la Treparriscos, entre una meçcla de cagalló e il.lussions. Feia fresqueta, però en els Pirineus a les 7 del matí era normal. I sentim el tir que dona l'eixida a la edició nº 20 d'aquesta mítica carrera cicloturista. I als 22 minuts hem fique en marxa. Hem trobe bé, en forces, en 2 kilos de menjar a l'esquena, 2 càmares, 2 bombetes, mòbil i força en les cames.
Comence a pujar el Somport, llarg però llevadero. Els grups hem duen i vaig bé. Comença a ploure. Hem fique el xubi i continue. I veig un riu de gent tornant cap a baix a Sabiñánigo, i pense, qué fan? per 4 gotes? Jo, per supost, continue. Arribe dalt i comença el fred. Banyada, en xaleco, manguitos, culot curt i el xubi (menys mal). Baixe, no tinc mans, no tinc peus, no puc frenar. La boira t'impedix veure més enllà de 10 m. Plou i fa molt de fred. I pense "mira, igual que l'any passat". Per fi arribe baix, m'enganxe a un grupet i, cagà de fred continue la carrera.
Arribe al segon port, el Marie Blanque, famós pels seus 4 últims kms de desnivell entre el 11% i 12%. I és quan hem crida Roser i hem dóna la notícia: "S'arretirem. No podem més, i les notícies que baixen del Portalet són més males encara". Qué faig? Duc 90 kms. Torne? Continue? Qué faig? Vaig a seguir i a veure qué pasa. I és ahí quan el genoll (el bò) hem fa clack, i un dolor indescriptible en l'os m'arriba al cervell. Ara sí que l'he feta bona. Hem fa molt de mal, i no puc alçar-me de la bici. Encara estic gelada. Arribe dalt conforme puc i en l'avituallament pare i demane un ibuprofeno en la carpa de la Creu Rotja, que estava plena de gent congelada, tapaeta en mantes. I un català enrollat en una manta hem diu "Plegues?" I jo, el mire als ulls i li dic "No". I me'n vaig. Baixe i el fred es fa més insoportable.
No controle la bici. Va de costat a costat, i soc jo la que la menetge dels tremolors. Sense sensibilitat a les mans ni als peus, i les dents cascarrejant. No puc frenar. Continua ploguent i fa molt de fred. No puc més. I mire al meu alrededor, i sé que estan tots igual que jo. Ningú parla en ningú. Ningú anima a ningú. Tots mirem a terra i avancem a poc a poc pensant en un lloc calentet.
Estic pujant el Portalet. Amb els seus 28 kms de port, i continua el mal de genoll. Vaig a parar en eixa ambulància a demanar-li algun gel que hem calfe el genoll. Me'l fiquen i no note res. És igual, ara duc 140 kms i acabaré com siga. Continue sense calfar. Continue tinguent fred. No hem note els peus i hem ve al cap que tinc que baixar-lo, amb el seu aire gelat inclòs. I sé que és molt llarg. L'any passat agarrí 70 kms/h frenant com una posesa. I cóm frenaré? Hem mataré? No puc més. Estic més de mitja carrera plorant a ratos. Qué faig jo ací? Perquè no m'arretire? No vuic estar ací. Vaig a cridar a Pek per a que m'obligue a continuar. Necessite desaufegar-me i plorar-li a algú. Però decideixc arribar dalt abans de cridar-lo. Corone el Portalet i veig una tendeta-bar. Entre per a comprar una revista, diari o algo que hem puga ficar al cos i m'arrime a la estufa de nenya, i l'home hem dona fulles de diari. Volien fer-me un calentet, però sabia que si parava més del cónter ja no pujaria a la bici. Li dóne les gràcies i eixc. Veig la neu. I plore altra vegada. Tinc que acabar. Ara sí. Hem queden 55 kms. Hem gire i veig una botica de roba. Qué dius? Duc 50 eur i algo hi haurà per a mí. I hem compre un polar, molt aseat, per cert. Me'l fiquen, hem trauen els diners pe a pagar, la dona hem regala els seus guants i un xic me'ls fica. Tremole tant que no puc agarrar res a les mans. I me'n vaig més mudà que picasaries.
Baixe. Flipe. Para de ploure i comence l'últim port "La hoz de Jaca", que com ja vaig dir l'any passat "és com un granet en el cul". Els genolls s'han tornat a gelar i hem fa molt de mal. Hem crida Pek i hem diu "t'espere en la meta, he acabat, ja et contaré".
I allà vaig, puje, planetje, aguante un grupet molt aseat i altra vegada veig "Sabiñánigo 5". Ja està. Ja s'ha acabat. Entre a meta, plore i jure "ací no torne mai més". Continue tremolant. hem faig una cervessa i un plateret de pasta i hem pegue una dutxa, amb aigua gelada, per cert.
Acabàrem: Àngel, fent un temps molt bò, millorant el de l'any passat, pese al mal oratge; Fran, també amb bon temps, però no tant com per a guanyar al meu Pek; I jo, fent mitja hora més que l'any passat, lessionada i malhumorada.
Més de 3.000 retirats. El pitjor oratge en 20 anys de carrera. Era per a retirar-se.
Quant vaig escriure el dilluns la crònica a paper i boli, la acabava així "I des d'ací vos dic: Jo no torne".
Però ara, pensant-ho més en gelat, no sé si tornaré. Una cosa està clara: si torne i va a fer mal oratge, m'abrigaré i aniré dalt del "Portalet a animar als valents i a les valentes que hagen decidit fer-la.
Per cert, Maite Lázaro va fer un carreron. D'ací 4 dies està pegant-mos canya a totes. Xiques: apreteu el cul que la nova generació està ahí xafant-mos els talons.
Fins la pròxima.
| < Anterior | Següent > |
|---|
